Quan la política perd l'educació

Hi ha una línia molt fina entre el carisma i la manca de respecte. I massa sovint, els líders actuals la trepitgen amb una alegria preocupant. La política, que hauria de ser l'espai de la paraula mesurada, del diàleg serè i del respecte institucional, s'ha convertit en un espectacle mediàtic més. Ho veiem quan criden i s'assenyalen al Congreso dels espanyols, però també quan s'aplaudeixen i es trepitgen els polítics de casa al Parlament. Internacionalment, aquesta deriva també és preocupant, i el cas del president nord-americà Donald Trump n'és el màxim exponent: un cap d'estat que confon la tribuna amb un plató i la diplomàcia amb la fanfarroneria.

En la seva recent aparició pública a Egipte, concretament amb la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, Trump no va dubtar a llençar-li floretes en to paternalista, ni a burlar-se del moviment #MeToo, com si el respecte fos un luxe prescindible. I davant d'això, què van fer els dirigents europeus que buscaven la foto històrica rere Trump? Somriure, esquivar la mirada o, fins i tot, seguir-li el joc. La foto del president dels espanyols, Pedro Sánchez, amb Trump signant l'acord de pau per Gaza és el darrer exemple d'una escena on el decorat sembla més important que el contingut.

Però aquesta manera de fer no és banal. Quan el president dels Estats Units, qui hauria de ser referent mundial, banalitza la diplomàcia i converteix la política en un xou personal, envia un missatge nociu arreu del món; que l'arrogància, la burla i el protagonisme individual poden substituir l'educació, la discreció i la solidesa moral. I això és un mal favor per a tots.

Europa hauria de recordar d'on ve. De la Il·lustració, del pensament crític, del respecte a la paraula donada i a les formes. La política no hauria de ser una conversa de bar de barri baix, ni els presidents uns còmics d'improvisació. Si Trump ha convertit la política internacional en un espectacle, el que cal és que els altres caps d'estat sàpiguen parar-li els peus i posar-lo, a mesura del que puguin, al seu lloc.

Catalunya hauria de tenir veu en aquest taulell internacional, però mentre no hi tenim espai, preparem als nostres polítics i exigim-los com han de representar-nos a tots. Que no confonguin mai la cordialitat amb la submissió, i que puguem avançar cap a un món on els líders inspirin respecte, no rialles i simples aplaudiments.

Article publicat a Racó Català

Andorra parla i Catalunya s’hi inspira

Catalunya i Andorra comparteixen molt més que la llengua. Compartim història, cultura i anys de relació entre les dues societats. Per això, quan Andorra parla als escenaris internacionals, molts catalans escoltem amb interès. En les darreres setmanes, el govern andorrà ha posat en relleu que Andorra no és un Estat fantasma: té veu, té criteri i està disposat a fer-se escoltar, tot i les limitacions inherents a la seva mida i les seves circumstàncies.

Andorra, en paraules de la ministra Imma Tor, es compromet a reconèixer l’Estat de Palestina, però amb condicions estrictes: l’alliberament dels ostatges, el desarmament de Hamàs i la formació d’un govern palestí sense la seva participació. Altres països, alguns amb menys criteri i principis, han seguit camins ben diferents dels andorrans, però Andorra, que sempre ha reivindicat que la seva neutralitat no sigui sinònim de passivitat, s’ha posicionat amb fermesa envers el conflicte entre Israel i Palestina.

En una entrevista recollida a aquest mitjà, la ministra Tor deia que Andorra no pot restar indiferent davant conflictes de gran envergadura, com els que passen a Gaza o Ucraïna. Que un país petit manifesti aquesta disposició és important: demostra que la grandària no determina la rellevància moral ni política. I Andorra, agradi més o menys, es posiciona com un actor que no només respon a pressions exteriors, sinó que té voluntat pròpia i pren les seves decisions.

I estimats lectors del nord, no sabeu l’enveja sana que a molts catalans ens fa precisament aquest fet. Existir, tenir veu i poder influir al món sencer, sense filtres, sense barreres ni complexos. Som molts els catalans que reconeixem i donem suport a Andorra. Perquè, si alguna cosa compartim, és la recerca de veu i reconeixement. Molts catalans somniem en el que precisament Andorra exerceix amb naturalitat, tenir i ser veu internacional. Això n’és un simple exemple, però clar, que demostra que sí que es pot participar, sí que es pot actuar, sí que es pot influir, tot i no tenir la grandària d’una gran potència.

En aquest article no pretenc mostrar-me a favor o en contra de les decisions que pugui prendre el govern andorrà. Per alguns les condicions del reconeixement de Palestina poden ser massa estrictes, i potser alguns voldrien un reconeixement amb menys dilacions. Però això no ha de fer que ignorem el valor del què ja està fent Andorra com a estat; actuar i mostrar que no es conforma amb el silenci ni es deixa portar pel corrent o la influència d’altres estats veïns.

Molts catalans que veiem Andorra com un aliat natural, amb qui ja compartim esforços culturals i polítics, només podem reconèixer i animar la seva presència constant en l’escena internacional. La geopolítica importa, i tard o d’hora Catalunya haurà de poder establir contactes diplomàtics amb sentit, al nivell que li correspon com a nació i seguint els passos d’Andorra. Però temps al temps, fins que arribi aquest moment, el que ja podem començar a fer és el que tenim més a l’abast: estimular la col·laboració entre empreses catalanes i andorranes, per exemple.

Actualment, Barcelona disposa d’un ecosistema potentíssim en innovació, tecnologia, cultura i serveis, i Andorra té la necessitat d’obrir-se pas en els mercats més propers i naturals, que no són altres que els de Catalunya. Fer créixer aquests vincles és preparar el futur: un futur on la veu catalana també pugui comptar en el tauler internacional. Perquè mentre Andorra parla al món, Catalunya escolta i s’hi inspira.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra 

Una OPA que ens afecta a tots

L'oferta pública d'adquisició (OPA) del BBVA sobre el Banc Sabadell podia semblar un assumpte de grans despatxos, però a Sant Cugat ens afecta directament a tots. No només perquè la seu corporativa del Banc Sabadell és a la nostra ciutat, sinó perquè centenars de santcugatencs hi treballen i perquè el banc forma part activa del nostre teixit econòmic i social.

Finalment, el BBVA ha fracassat en l’OPA al Banc Sabadell i no ha arribat ni al 26% del capital, un percentatge molt inferior al mínim necessari per assolir el seu control.

El Banc Sabadell no és només una entitat financera, és un actor local compromès amb l'economia del Vallès, i també del país. Per exemple, des de fa anys que patrocina Sant Cugat Empresarial, el principal lobby econòmic del nostre territori, i ha donat suport a moltes iniciatives empresarials i socials de proximitat. Aquesta implicació ha ajudat a consolidar Sant Cugat com un dels pols econòmics més potents de la nostra nació.

Si el banc acabava integrant-se dins del BBVA, el risc de perdre la mirada local era evident, s’hauria diluït en una estructura centralitzada, amb un altre accent, amb menys sensibilitat cap a les necessitats de les empreses i treballadors d'aquí.

Per això, cal aplaudir que accionistes, institucions i teixit empresarial hagin fet pinya i hagin estat amatents durant tots aquests mesos, reclamant garanties, transparència i compromís amb el territori. Perquè darrere de cada fusió hi ha molts llocs de feina, projectes i identitats locals que mereixen ser defensats i explicats detingudament.

Aquesta OPA no era només una operació financera. Era també una qüestió de model econòmic i d'arrelament. Sant Cugat, com a poble amb vocació empresarial i orgull de capital emprenedora, no podia restar-ne al marge.

Article publicat al TOT SANT CUGAT 

Un CAT a la matrícula, una senyera al balcó

Fa un temps, sortint d’Andorra en direcció a la Seu d’Urgell, la policia espanyola em va aturar a la frontera perquè portava enganxat un adhesiu amb el CAT a la matrícula del cotxe. Em van retenir quaranta minuts, però ni em van multar ni em van obrir cap expedient. Amb educació i perseverança, vaig explicar que si algun cos policial m’havia de sancionar per portar el CAT, aquests havien de ser els Mossos d’Esquadra. I com que jo no tenia pressa, podia esperar-los. Al cap d’una estona, un segon policia va aparèixer i em va dir simplement: “Marxi”.

Aquest episodi em va fer reflexionar. Si un simple adhesiu pot incomodar tant, és que té una força simbòlica real. Portar el CAT a la matrícula no impedeix la identificació del vehicle, i és una manera senzilla, quotidiana i orgullosa de recordar qui som. Per això, vull animar a tots els catalans, els residents i els que visiten Andorra a fer-ho amb un CAT ben visible. No és només una etiqueta: és una afirmació de catalanitat.

Al mateix temps, també voldria fer una crida als veïns de la Seu d’Urgell. La Seu és el primer poble català sortint d’Andorra, o el darrer abans d’entrar-hi. Per això, omplir balcons de senyeres i estelades, no només per la festa major o en dates senyalades com Sant Jordi o la Diada Nacional, sinó cada dia, ajudaria a enviar un missatge clar a alguns andorrans despistats: quan els andorrans creuen la frontera, no entren a Espanya, sinó a Catalunya.

Aquest gest, aparentment petit, pot tenir un gran impacte. Els símbols són els que construeixen el relat col·lectiu, i de vegades un CAT a la matrícula i una bandera al balcó poden fer més per la nostra identitat que molts discursos o articles d’opinió.

Que no ens faci por mostrar el que som, amb normalitat i constància. Perquè quan cada cotxe que entra a Andorra porta el seu CAT, i quan cada balcó de la Seu d’Urgell recorda la nostra catalanitat, aleshores no caldran gaires paraules per fer entendre la realitat: som un poble viu, tossut i obstinat a alliberar la nostra nació.

Article publicat a l'Altaveu d'Andorra

Junts amb Aliança, Aliança amb Junts

Els moments decisius d’un poble no es mesuren només per les victòries aconseguides, sinó per la capacitat de mirar més enllà de les diferències i actuar amb visió de futur. Catalunya no es pot permetre seguir atrapada en la paràlisi que li imposa l’Estat espanyol i els seus aliats, ni tampoc en les guerres internes que debiliten l’independentisme i fan més vulnerable la nació.

És per això que el cordó sanitari que alguns volen aplicar avui a Aliança Catalana és un error estratègic i històric. El veritable cordó s’ha de mantenir contra aquells que van avalar el 155, contra un PSOE que es presenta com a progressista mentre reprimeix la llibertat d’un poble i perllonga la vida d’una monarquia absurda. Desconfiar, polaritzar i demonitzar el relat contra els nostres propis aliats només alimenta la fractura i ens  allunya de la independència.

Junts i Aliança Catalana comparteixen un objectiu que ha d’estar per damunt de tot: la llibertat nacional. Ni Aliança és un partit xenòfob, com alguns insisteixen a repetir, ni el president Puigdemont és un traïdor, com altres diuen en veu alta. Continuar amb la desqualificació mútua només serveix per enfortir els interessos de Madrid, i cal que algú reverteixi la situació.

Ha arribat l’hora de trencar amb el sectarisme i obrir camins de col·laboració. No es tracta de renunciar a discursos ni a identitats pròpies, sinó d’entendre que la unitat és l’única força capaç de fer realitat el somni d’una Catalunya lliure. El futur del país demana coratge, generositat i la voluntat d’edificar ponts entre germans. 

Per això estic convençut que en un moment on la CUP i ERC s’han de ressituar i retrobar amb el seu electorat, és el moment d’abandonar qualsevol ideologia o discurs de classe i començar a definir discursos interclassistes on el fil conductor sigui el nacionalisme català, transversal, de dreta a esquerra, de Fraga a l’Alguer i de Salses a Guardamar. 

Només amb una visió de sacrifici i generositat salvarem Catalunya, aprofitant l’experiència d’uns, l’embranzida dels altres i la il·lusió de tots per construir l’estat que ens mereixem. 

Article publicat a Racó Català

Una gran senyera al cim del Puig Madrona?

Sant Cugat és un poble fet ciutat amb una història i un present que ens fan sentir orgullosos. Sovint, però, oblidem que la nostra identitat no només es construeix amb equipaments i serveis, sinó també amb símbols que ens cohesionen i ens recorden qui som, d’on venim i cap a on estem obstinats a anar.

El Puig Madrona, punt més alt de Sant Cugat, és un d’aquests espais carregats de significat. Fa milers d’anys ja hi van viure els íbers, probablement perquè la seva alçada permetia controlar els camins que connectaven el Vallès i el Baix Llobregat. Avui, aquest mateix punt continua sent un mirador privilegiat sobre el territori, visible des de l’autopista i des de molts pobles veïns.

És per això que vull fer una proposta senzilla, però meditada i comentada des de fa anys amb un dels meus grans professors de col·legi: aixecar al cim del Puig Madrona un màstil amb una gran senyera, que onegi com a símbol de la unitat i la dignitat de tots els catalans. Seria un senyal visible i permanent del compromís de Sant Cugat amb la seva identitat i amb el país. Un recordatori que la història ens ha donat un lloc estratègic i que, si volem, podem aprofitar per projectar el nostre orgull.

No es tracta d’una iniciativa partidista, sinó de ciutat. Un símbol compartit, capaç d’il·lusionar veïns, ciclistes, corredors i excursionistes. Ara bé, perquè sigui una realitat caldrà la complicitat de la ciutadania i de les institucions.

Què, fem pinya i ens organitzem per proposar-ho a entitats i institucions de Sant Cugat i del Parc Natural de Collserola?

Article publicat al TOT SANT CUGAT

Andorra ens alerta que cal seguir potenciant el català a la universitat

Les dades que arriben d’Andorra són clares; a la Universitat d’Andorra el castellà és la llengua més utilitzada entre estudiants (41%), per davant del català (37%). És paradoxal que al cor de l’únic estat del món on el català és la llengua oficial, el castellà és la llengua principal de relació entre els universitaris.

Per això cal aplaudir el compromís del govern andorrà i de la Universitat d’Andorra amb el Pla d’Acció per al Multilingüisme 2025. El pla que busca consolidar el català com a llengua pròpia i, alhora, reforçar competències en anglès i francès per preparar els estudiants per a un entorn més global. Una estratègia que combina identitat i projecció internacional.

Des de Catalunya, aquesta realitat ens ha de fer reflexionar. Si a Andorra, amb tot el simbolisme institucional que acompanya el català, cal redoblar esforços per fer-lo encara més útil i atractiu, què caldrà fer aquí a Catalunya? Crec que a les universitats catalanes massa sovint es dona per suposat que el català és la llengua natural de la docència. Però si els alumnes no ho exigeixen, amb cordialitat i naturalitat, molts professors acaben impartint les classes en castellà. No perquè ho decideixin conscientment, sinó perquè la inèrcia, la comoditat i la pressió a l’aula els empeny a fer-ho.

Aquí rau la clau, no n’hi ha prou amb conèixer el català, cal usar-lo i reivindicar-lo desacomplexadament. Això vol dir que els estudiants catalanoparlants tenen una responsabilitat afegida, a banda d’aprendre també han de fer saber als professors que volen les classes en català. No es tracta de confrontar, sinó de recordar que el català és la llengua pròpia de la universitat pública del país i que, si no s’utilitza, l’acabarem perdent lentament.

La universitat andorrana pot jugar un paper fonamental al convertir-se en la universitat referent on el català és llengua oficial i vehicular, tal com passa en altres països europeus que han sabut prestigiar la seva llengua pròpia, com Dinamarca o Noruega. Però Catalunya també té una responsabilitat imporant ja que sense la implicació activa de milers d’estudiants, cap llei ni cap reglament no garantirà que el català segueixi sent la llengua de prestigi i de la universitat.

Si volem que el català continuï viu i fort a l’ensenyament superior, cal passar de les paraules als fets. I aquests fets comencen quan un alumne, amb tota la naturalitat del món, demana “si us plau, fem la classe en català” i el professor sap gestionar-ho correctament, encara que un alumne de fora, en principi, no hi estigui d’acord. 

Article publicat a Racó Català

No volem la Policia Nacional espanyola a Sant Cugat

Ja fa un any que Sant Cugat no té oficina del DNI, i sincerament, jo no l’he trobat a faltar encara que hagi hagut d’anar a Cerdanyola del Vallès a renovar el meu passaport espanyol. Des que la Policia Nacional espanyola va abandonar el local del carrer Vallès, els veïns han estat fent els tràmits a Rubí, Cerdanyola o Barcelona. I estic segur que no ha passat res, ningú s’ha traumatitzat ni ha hagut der fer cap sobre gestió per fer els tràmits. El món no s’ha enfonsat.

L’Estat espanyol reclama que l’Ajuntament li proporcioni un espai de 400 metres quadrats perquè pugui tornar a instal·lar el servei. I què volen? Que ho paguem nosaltres? Que cedim un espai municipal perquè una administració aliena vingui a oferir uns serveis que ens obliga a usar? 

No. Si l’Estat espanyol vol posar una oficina del DNI a Sant Cugat, que s’espavili i busqui un local de 400 metres i el llogui, I el paguin ells i no pas l’ajuntament. A Sant Cugat hi ha moltes immobiliàries i estic segur que fent un parell de trucades és fàcil aconseguir varis locals de 400 metres. Desacomplexem-nos del tot i diguem clar a la policia nacional espanyola que si volen un local a Sant Cugat, que el busquin,  el paguin i el mantinguin ells. Ja n’hi ha prou de fer de pagafantes institucionals.

Per això celebro la solució proposada per l’Ajuntament: una unitat mòbil. Una furgoneta. A la vora del rocòdrom. A peu de carrer. Sense privilegis. Sense metres quadrats regalats. Sense trinxera institucional. És una resposta intel·ligent, pragmàtica i simbòlicament encertada. Que la policia nacional espanyola vingui, faci el que hagi de fer i marxi. Sense instal·lar-se. Sense més arrelament. Sense voler fer-se un lloc en una ciutat que no els vol.

Perquè no ens enganyem: el cos nacional de la policia espanyola no és benvingut a Sant Cugat. Ni per la seva història, ni pel seu rol actual, ni pel que representa per a molts de nosaltres. El seu paper repressiu durant l’1 d’Octubre encara és present a la memòria col·lectiva. I el seu comportament –rígids, hermètics, desconnectats de la realitat local– no ajuda precisament a canviar aquesta percepció.

Tenim comissaries a Cerdanyola, Rubí, Barcelona. No cal que estiguin a casa nostra. De fet, és millor així. Que mantinguem una distància prudencial amb uns funcionaris que, en la seva majoria, ni viuen aquí, ni hi tenen cap vincle, ni cap interès per integrar-se a la nostra societat. I quan parlo d’integrar-se, no em refereixo a sortir a fer una cervesa al bar del costat de la comissaria, em refereixo a entendre i usar la nostra llengua, respectar el context i contribuir, ni que sigui simbòlicament, a la cohesió social del territori.

A Sant Cugat no ens cal una oficina del DNI. Ens cal més autonomia per gestionar els nostres serveis, igual que a la resta de Catalunya. I si mentrestant ve una furgoneta cada mes a renovar passaports, ja ens està bé. I si no, també. Però el que no en podem permetre és seguir posant una catifa vermella a qui ens tracta com una colònia.

Article publicat al TOT SANT CUGAT