El ritme de la vida

S’han acabat les vacances i mica en mica els carrers retornen a la normalitat. Els temps de descans, de reflexió i de càmera lenta ja han passat. Els cotxes tornen a circular per les carreteres, les voreres s’omplen de cares impersonals i molts canells tornen a lluir rellotges. Al setembre per a molts tornen les obligacions, el ritme real de la vida.

Pot semblar que tornar de vacances sigui una dura penitència, un mal inesquivable que a tots pertoca i a ningú perdona. La que molta gent anomena “depre post vacacional” és simplement la tornada a la realitat, a l’ordre personal que cadascú s’ha creat a mida.

Molts esperaran a cap d’any per avaluar l’any i plantejar nous projectes, i agafar aire per fer amb embranzida camí a nous destins, i seguir mirant endavant, i retrocedir la mirada i buscar errors passats, i sí, pensar en ser millor persona també. Tot això està bé però no fa falta esperar fins al gener per replantejar-se noves lluites i maneres de procedir.

Ara més que mai és moment de plantejar-se un bon inici de curs laboral, acadèmic o personal. Qui tingui “depre postvacacional” ha d’estar content de poder reviure la seva realitat, la de treballar i aixecar el seu país. Avui, quan a Catalunya hi ha més de 555 mil aturat és en definitiva, el moment de seguir reflexionant i córrer cap a la victòria, ja sigui personal o col·lectiva.

Concert econòmic no, independència sí

Pocs mesos abans de les eleccions catalanes el president de CiU, Artur Mas, ja té dissenyada l’estratègia política del partit. Mas ha explicat que a l’horitzó de la federació nacionalista hi ha el concert econòmic o dit d’una altra manera, per no ofendre a ningú; el “pacte fiscal català”.

Si Artur Mas és president de la Generalitat esperarà a la primavera del 2012, després de les eleccions espanyoles, per proposar formalment un pacte fiscal. Mas ha explicat que el suggeriment pot ser tant antipàtic pel PP com pel PSOE, “quan et necessiten tots dos obren una mica la porta, quan et deixen de necessitar la tornen a tancar”, ha dit el presidenciable de CiU.

La proposta fiscal no vol ser una reproducció de la fórmula del País Basc, Mas creu que un “pacte fiscal català” té cabuda a la Constitució espanyola i depenent de qui governi a Espanya i dels suports que necessiti podria tirar endavant.

Dit això i amb les enquestes a la mà, sembla que PP guanyarà a Espanya i CiU a Catalunya. El PP català ja ha dit que no donaran suport a un concert econòmic català però sí que podria donar-lo a una “millora del finançament de Catalunya”. No cal dir res més, queda clar que CiU podria arribar a esgarrapar una millora financera molt positiva per als conformistes però inútil per a l’ambició actual del poble català.

Catalunya no necessita un concert econòmic per a tirar endavant, necessita la independència per no haver de dependre de ningú. S’apropa el moment d’alçar la veu i caldrà votar a aquells partits que al seu horitzó hi tinguin l’Estat propi. Els temps de plorar per molles de pa han de quedar enrere, les molles ja no poden saciar la nostra fam de llibertat. Volem el pa, el pa sencer.

Article publicat al Diari de Sant Cugat, el divendres 27 d'agost.

Humilitat política, actes valents

Quan es tracta d’analitzar el rival és fàcil parlar. Els socialistes treuen els plats bruts de CiU i el votant pròxim al PSC es queda amb la cançoneta. El mateix passa quan Convergència trepitja als socialistes i el votant convergent aplaudeix l’esbatussada. Això passa amb tots els partits, és fàcil criticar l’adversari.

Actualment la política, igual que molts actes policials, giren al voltant d’un sol interès; la recaptació. Mentre uns necessiten nodrir-se directament dels diners de la ciutadania -posant multes de forma irreflexiva i oblidant pedagogies possibles-, els altres busquen vots, guanyar diners de forma indirecta i assegurar-se un sou.

Constantment som testimonis de les crítiques que els partits es fan un a l’altre. Caiem a la trampa i sovint ens quedem amb la versió de la crítica que més ens agrada, atacar al rival. Doncs bé, en un context on la ciutadania comença a estar cansada de tanta pica-baralla inútil, és el moment de posar tots els fets, declaracions, propostes... sobre la taula i decidir sense complexos quin ha de ser l’equip que et representi.

Unes regles d’anàlisi ràpides i senzilles per un nacionalista podrien ser les de; mentre CiU defensi el concert econòmic i no la independència passaré d’ells, mentre el PSC sigui sucursal del PSOE i calli les veus catalanes del partit passaré d’ells també. PP i Ciutadans se’ls respecta per ser els partits dels immigrants espanyols que van ajudar-nos a construir Catalunya i encara no s’han adaptat, cal ser tolerant amb els lents. ERC ha errat masses vegades reeditant el tripartit i oblidant-se de l’espurna nacionalista que hi tenia a dins. Iniciativa pot ajudar a tenir consciència mediambiental, però valga’m Déu si governessin i haguéssim de viure en comunes.

Vist que els partits tradicionals flaquegen per algun costat cal centrar-se amb els nous. Sense experiència, amb molt a guanyar i poc a perdre topem amb Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència. Tots dos partits tenen molt bones idees i bons mètodes per portar-les a terme, però un sense l’altre no aconseguirà res.

No es pot tenir el cor dividit ni en dos amors ni en dos partits. Només el partit més generós, humil i valent serà el que guanyarà. Les solucions salomòniques tampoc serveixen en política, el nom o els dirigents són el menys important, ara com sempre han de primar les persones i els bons objectius.

Article publicat el dimecres 18 d'agost al Diari Avui.

Vacances; temps per organitzar-se, preparar-se i oblidar els perdonavides del PP

Als carrers de la ciutat es respira un aire estrany, pau i tranquil·litat a les terrasses dels bars més cèntrics, aparcaments lliures i gratuïts, cues inexistents per posar benzina... és temps de vacances i molts han tingut pressa per marxar lluny.

Mentre faig temps per a que arribi el dia del meu viatge m’adono que el contingut de tots els diaris ja ha disminuït i amb ell, la dialèctica política abaixa el ritme. Durant les vacances tens més temps i pots analitzar millor les accions, les declaracions, els moviments. Paraules que a principis d’any haurien passat desapercebudes, a l’agost se’ls hi pot treure molt suc i girar-se contra el bocamoll protagonista.

Així mateix ha passat amb alguns membres del PP, com Gargamel, perdó, vull dir, Alejo Vidal-Quadras, un dels vicepresidents del Parlament Europeu, i Juan Soler, diputat del PP a l’Assemblea de Madrid. Els dos han coincidit en tornar a criticar de forma xulesca la prohibició de les curses de braus a Catalunya, i aprofitar a més, per fer amenaces sense sentit.

Vidal-Quadras no té vergonya i declarava que “no hem de fer res reactiu i impensat. Ni prohibir les sardanes ni ximpleries que ens apropessin al seu baix nivell polític ni ideològic”, referint-se als polítics que van votar a favor de la prohibició de les corrides. Realment creu aquest home que des de Madrid podrien prohibir les sardanes? A quin joc es pensa que juguen els polítics catalans? Mentre Vidal-Quadras mostra el seu talent de rebordonit, Juan Soler deia que s’hauria de prohibir la sardana perquè “mata d’avorriment”.

El PP viu una realitat que no és la nostra, cal deixar clar que no existeix cap “odi a la nació espanyola”, com assegura el diputat Soler, i que no ens agrada el seu joc “d’ara tu, ara jo”. Aquestes setmanes de vacances ens aniran bé per desconnectar i oblidar la gent del PP. A la tornada però caldrà fer molta feina per a desempallegar-nos d’ells, dels ciutadans que viuen encegats i no respecten la diferència, i del PP, el reducte marginal que té els dies comptats al nostre país.

Adéu a les curses de braus, benvinguts al segle XXI

El Parlament de Catalunya ha prohibit les curses de braus per majoria absoluta. Amb 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions, Catalunya ha dit prou a la tortura d’animals feta espectacle i una vegada més ha fet evident les diferències amb la resta de l’Estat.

La Iniciativa Legislativa Popular (ILP) avalada per 180.000 ciutadans i presentada per la Plataforma Prou, ha tirat endavant i a partir de l’1 de gener del 2012 s’aplicarà la prohibició de les corrides de toros. Rere la decisió del Parlament hi ha opinions enfrontades, mentre els protaurins defensen el debat identitari apel·lant a no prohibir les tradicions, els antitaurins es feliciten pel triomf de la raó i el respecte a la vida dels animals.

El debat és intens i els mitjans internacionals se’n faran ressò. Un cop més, les reaccions dels partits espanyols ens ajudaran a tenir més clar que cal tallar amb Espanya. La Catalunya civilitzada sap separar el que és tradició del que és raó i ètica. La Catalunya evolucionada s’ha vist obligada a prohibir allò que al segle XXI ja era una paradoxa històrica, una raresa bàrbar que ens condemnava i ens retornava als orígens més sàdics i primaris dels nostres avantpassats.

Podem dir que els nostres polítics han donat la talla i ens han alliberat del llast vergonyós que permetia seguir fent espectacle de la mort. Ara però és el torn de les plataformes protaurines i dels partits espanyolistes, un cop més les seves reaccions ens seguiran allunyant d’Espanya i del futur que ens proposen

El PP ja ha dit que proposarà una llei al Congrés espanyol per anular la prohibició, basant-se en un estudi que diu que el Parlament de Catalunya no és competent per prendre aquesta decisió, mentre però, una desena de diputats britànics han presentat una moció de suport a un possible referèndum d’autodeterminació a Catalunya. Els diputats del Parlament de Londres no són els únics que plantegen la independència de Catalunya, la veu del poble s’escampa, la flama avança i el somni és a tocar.

Article publicat el 29 de juliol al diari Avui.
Article publicat a la web de Reagrupament.

PSC; millor sol que mal acompanyat, millor tard que mai

Diferents veus del socialisme català comencen a aixecar-se, a deixar anar comentaris que haurien de preocupar molt al socialistes espanyols. Les relacions entre el PSOE i PSC poden canviar i diferents dirigents de la sucursal catalana ho fan palès reiteradament.
El conseller d’Educació, Ernest Maragall, ha declarat avui que “Catalunya aspira a ser un Estat”. Algunes veus del PSC comencen a fer evident que el partit ha de seguir el seu camí separat del PSOE i treballar única i exclusivament pels ciutadans del seu país. El conseller Maragall ha explicat que ara “cal saber actuar en nom del nostre autogovern, del que ja tenim i hem de guanyar i hem de seguir conquerint en tant que Estat, que és el que aspirem a ser”.

El conseller d’Educació no és l’únic del partit socialista que entén la realitat catalana. La consellera de Justícia, Montserrat Tura, també ha fet evidents les diferències amb els socialistes espanyols al declarar que volia que el PSC defensés a Madrid la resolució que va presentar Montilla al Parlament, la ratificació del preàmbul de l’Estatut. Mentre, l’eurodiputat socialista Raimon Obiols, va més enllà i ja reclama un grup propi del PSC a Madrid.

La societat catalana està evolucionant i poc a poc arrossega als seus representants a treballar pel país. Amb aquest panorama polític però, hi ha dos partits que queden fora de joc. Tant PP com Ciutadans no tenen cabuda a Catalunya i la seva pròpia marginació acabarà ofegant-los i reduint-los a anècdota caricaturesca.

Ara però el PSC ha de decidir on treballar i fins quan. Les decisions del ministre de Foment espanyol, José Blanco, que consisteixen en rescindir els contractes d’obres de cinc carreteres previstes i l’endarreriment de 23 obres per valor de 980 milions d’euros a Catalunya, potser ajuden a que el PSC es decideixi. Un cop més Catalunya és el territori més afectat per les retallades i ara mateix els socialistes catalans en són còmplices.

Espanya no serà el mercat principal dels productes catalans al 2015

Un estudi de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) ha conclòs dient que d’aquí a cinc anys l’Estat espanyol ja no serà el principal mercat de les vendes dels productes fets a Catalunya. L’estudi ha estat elaborat pel professor de la UAB, Josep Oliver, i publicat per la conselleria d’Antoni Castells.

En el període de 1995 al 2006, Catalunya ha incrementat el ritme de vendes fora les fronteres estatals en un 9%, segons l’estudi. Fa 10 anys el mercat espanyol representava 2 terços de l’exportació catalana però amb el temps l’empresari català ha anat perdent interès en vendre a Espanya i any rere any s’ha augmentat l’exportació a altres territoris d’Europa, Amèrica i Àsia. Avui la proporció de l’exportació catalana a Espanya representa menys d’un terç i segons l’autor de l’informe; “els exportadors catalans estan guanyat quota de mercat a Europa” gràcies a la reducció dels costos i la racionalització de les plantilles.

Amb aquestes dades sobre la taula les possibles amenaces espanyoles a un boicot de productes catalans cada vegada fan menys por. Arribarà un moment que potser serem nosaltres qui podrem girar la truita i amenaçar a l’Estat espanyol dient que “si no ens independitzem d’ells no els hi comprarem els seus productes”. Com bé ha dit el professor Oliver, cal recordar que Catalunya ha estat el dinamitzador de l’economia, no només per la producció sinó perquè “les nostres compres en relació amb la resta de territoris són molt importants”.